La Serradora d'Àreu

L’alta muntanya és un dels espais que ha sofert més canvis, tant en el seu entorn com en el seu sistema social. Resten sobre el territori, encara, mostres d’un patrimoni que permeten conèixer, conservar i valorar un sistema de vida econòmica que es troba en procés de desaparició.
La visita a la Serradora d’Àreu, com a mostra d' aquest patrimoni, ajuda a comprendre el paper de l’aigua com a font d’energia per a moure molins, serradores, batans o fargues. Als anys 1920, s’hi va afegir una turbina Francis per produir electricitat. Les demostracions que es fan del seu funcionament permeten veure com, amb la força de l’aigua, es treballava la fusta com a matèria prima bàsica i, al mateix temps, com es feia moure un molí fariner. El conjunt es complementa amb un edifici de recepció i venda d’entrades i un petit expositiu que explica quin és el funcionament de la Serradora.
Serradora d’Àreu

La Serradora d’Àreu, construïda al segle XIX, representa un testimoni de la indústria de la fusta, que es trobava arreu del Pirineu català. En els seus principis estava emplaçada més avall de la ubicació actual i al costat del riu, però se la va emportar una riuada.
La Serradora d’Àreu, construïda al segle XIX, representa un testimoni de la indústria de la fusta, que es trobava arreu del Pirineu català. En els seus principis estava emplaçada més avall de la ubicació actual i al costat del riu, però se la va emportar una riuada.

El mateix conjunt arquitectònic també alberga el molí fariner i una centraleta elèctrica.

La nova Serradora situada al lloc actual, per tal d’evitar noves riuades, va ser enclavada en un punt més alt i construïda inicialment de fusta, fins que es va fer el nou edifici.

Després de la guerra va ser reparada i modernitzada pels germans Manel i Feliu Bixaconill, fuster i constructors de serradores.
Els braços articulats del mecanisme i l’eix del rodet es van fer de ferro pel ferrer del poble Josep Ribes.
La Serradora, el Molí Fariner i la Central Elèctrica:
-El mecanisme de tots tres es basa en la força del aigua, que baixa per una sèquia i dóna impuls rotatiu a una roda de pales d’acció directa.

Per a la serradora s’aprofita aquest gir per moure un coll-ferro i una cameta que finalment transformen el moviment rotatiu en moviment longitudinal alternatiu que fa pujar i baixar la fulla de serra.

En el cas del moli es manté el moviment giratori i el gra és mòlt per una gran pedra rodona.

L’últim serrador fou Manuel Castellà Ramon de cal Moliner, que substituí el seu pare, Manuel Castellà Tuset, També portava, a part de la Serradora, el molí i la central elèctrica del poble.
L'ENERGIA HIDRÀULICA:
-La roda hidràulica, com a màquina per produir força motriu, servia per als molins fariners i al llarg de l’edat mitjana es va anar desenvolupant i es va adaptar també a serradores, batans, martinets i per a elevació d’aigua. Cap als segles XIII i XIV s’havia estès tant la força d’energia que va caldre reglamentar l’ús de l’aigua dels rius. La invenció de la turbina, cap a la tercera dècada del segle XIX, amb una millora substancial del rendiment, va permetre l’aplicació industrial de l’energia hidràulica.

L’energia hidràulica es basa en la transformació de l’energia que proporciona un salt d’aigua que incideix sobre les àleps (pales) o catúfols d’una roda i, a conseqüència, produeix un moviment circular capaç de moure les màquines.

Àreu, Sant Feliu de la Força.
-Renom: no se’n coneix
Municipi: Alins
Agregat o lloc: Àreu
Comarca: Pallars Sobirà
Època: segle xi
Acta de consagració: no se’n coneix
Categoria eclesiàstica: parròquia
Bisbat: Urgell

Coordenades: Longitud 01º 19’ 24” Latitud 42º 35’ 35”
Coordenades UTM: 3619 47169

Noticies històriques.
-En la polèmica acta de consagració de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, se cita «(...) ipsas parrochias de valle Tirbiense... vel Harauo (...)». Alguns autors han interpretat aquest topònim com la parròquia d’Àreu. Acceptada una datació per aquest fals/interpolat document en la segona meitat del segle ix, suposem que aquest seria el moment de l’edificació de la força, situada en un punt estratègic de domini del port d’Àreu o de Boet ( 2501 m ), que comunica aquesta vall amb la de l’Ariège. Aquest pas té una distància de tres hores de camí i, antigament, era la via d’exportació de la llana des de la vall Ferrera a França.
L’església de Sant Feliu, situada a la força d’Àreu, fou a la vegada castellera i parroquial, funció, aquesta última, que va continuar durant tot el període medieval. El seu origen és preromànic, però la seva continuïtat històrica feu que l’edifici que es conserva actualment sigui romànic. L’any 1519, Pere Tragó ens aporta la notícia que a la força hi havia l’església parroquial i que la vila inferior, sense murar, també tenia una església amb funcions de sufragània, però no pas parroquial.
Sant Feliu va continuar com a parròquia durant l’edat moderna, tal i com s’esmenta a la visita pastoral de 1575. En la de l’any 1758, s’escriu que l’església de Sant Climent, situada a la vila baixa, és la parròquia i que ha desplaçat la titularitat de Sant Feliu de la Força. Pel contrari, l’any 1845, Pascual Madoz especifica que San Félix era la parròquia i que hi havia rector i dos beneficiats. No cita cap altra església dins el terme parroquial d’Àreu. L’any 1907, Lluís M. Vidal escriu «(...) al pau d’una iglesieta romànica arrimada a la montanya, construcció sense cap mèrit, a la qual se té d’entrar passant primer per un portal deixat en una gruixuda paret que sosté les campanes al costat del àbsid». D’aquest text es pot deduir que Sant Feliu encara tenia culte. A mitjan segle xx estava malmesa i abandonada.

Descripció del edifici
-Sant Feliu de la Força d’Àreu és una església castellera que té una planta d’una sola nau, de 10 m de llargada i 5 m d’amplada, i un absis semicircular a la capçalera orientada a l’est, amb una profunditat de 2,20 m i una llum de 3,60 m. L’entrada al temple es realitza a través d’un porxo adossat al mur meridional, l’accés del qual s’obre per la part de llevant, amb un pas que dibuixa un arc adovellat fins la línia d’imposta. La coberta de la nau de l’església es resol amb encavallades de fusta. L’absis, com en totes les edificacions de tipus romànic, es cobreix amb volta de quart d’esfera. L’espai absidal de l’església, no ve diferenciat per un arc triomfal. Aquest edifici només té dues obertures rectangulars de doble esqueixada a l’absis, una orientada a l’est i l’altra al sud. El mur nord s’estructura continu i sense obertures. En el mur oest hi trobem una finestra rectangular, possiblement d’època posterior. Hi ha autors que indiquen que en el mur meridional, prop de l’absis, existia una tercera finestra de doble esqueixada. En la campanya d’estudi de l’any 2004, duta a terme pel Centre d’art Romànic Català (ARCAT), no es va poder constatar l’existència d’aquesta obertura. En un moment indeterminat, però d’època moderna, Sant Feliu de la Força d’Àreu fou sobrealçada per damunt de les encavallades de fusta. Aquesta modificació no és visible des de l’interior. El testimoni exterior en són quatre finestres de forma rectangular sota el ràfec de la cornisa, disposades regularment i equidistants. A l’angle nord-oest de l’interior de l’església és visible part del rocam sobre el qual s’assenten els fonaments de l’edifici. El paviment de l’interior de la nau de l’església conserva un sòl de còdols amb dissenys vegetals, la datació del qual resulta difícil de precisar atès que aquesta tècnica es perllonga fins més enllà de la baixa edat mitjana. Sens dubte, la part més interessant d’aquesta construcció és el mur sud, on hi ha la porta d’accés a l’edifici. La seva obertura és resolta amb dovelles radials fins l’inici de l’arc. També destaca l’espai del porxo, amb embigat de fusta sostingut per dues columnes. A la vessant est es conserva un mur a través del qual s’accedeix al porxo, que és coronat amb un campanar d’espadanya de dos ulls. Cal assenyalar els dos grans blocs de pedra, amb inscripcions, que hom pot observar en aquesta entrada, situats a mitja alçada del brancal de la porta. Una és visible frontalment i l’altra està situada a l’intradós de l’entrada. En la primera, el grafit recorda el que podria ésser una representació de la pròpia estructura de l’església. Hom hi veu una porta d’arc de mig punt i al marge dret d’aquest dibuix un esquema d’allò que podria ser l’absis i el mur amb el campanar. Damunt la porta apareix una creu, símbol d’un edifici religiós amb funcions parroquials. En la inscripció situada a l’intradós de la porta, s’hi llegeix “Joan Milà 1701”. El parament és format per llicorelles de mesures més aviat grans alternades amb d’altres més arrodonides, que conformen una estètica heterogènia que tendeix a la horitzontalitat.
El conjunt de característiques de l’església de Sant Feliu de la Força d’Àreu, i l’observació de la disposició i del tipus de parament, ens aconsellen situar-la cronològicament dins el marc del segle XI.

Restauracions:
-Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Estat actuala:
-Església conservada restaurada.

Bibliografia:
-Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

ÀREU és el poble que estudiare en aquest blog!!
*VALL FARRERA

INTRODUCCIÓ:
-El municipi d'Alins, està format per les valls del riu Noguera de Vall Ferrera i Noguera de Tor. Amb una extensió de 183'94 km2 i 300 habitants està situat al nord-est de la comarca del Pallars Sobirà, en ple cor dels Pirineus, limitant al nord amb França i el municipi de Lladorre, a l'est amb França i Andorra, a oest amb Lladorre i Valls de Cardós i al sud amb els municipis de Tírvia, Farrera i les Valls de Valira.
Podem accedir des de Sort, per la C-13 fins a Llavorsí on per la carretera L-504 de Llavorsí a Tavascan fins a la cruïlla anomenat de la Fàbrica on té el seu origen la carretera. L-510 que arriba a Àreu. També podem accedir des d'Andorra per una petita pista forestal que des de Pal, passant pel Port de Cabús, Tor i Norís, arriba al poble d'Alins.
Al seu terme es troben els cims més alts del Pirineu Català, com la Pica d'Estats amb 3.143 metres d'alçada, en un dels límits. Altres muntanyes són el Monteixo (2.905), Pic de Baborte (2.938), Pic de Salbria (2790), el Pic de Norís (2.834), etc. Tots ells per sobre dels 2.700 metres. A més, es troben nombrosos llacs (Sotllo, Baborte, Baiau ,...), refugis i bordes.
Dins del territori de la Vall Ferrera, hi ha el municipi d'Alins amb les Entitats Municipals Descentralitzades d'Araós, Ainet de Besan i Àreu, i també els pobles de Norís i Tor.
Es conserven molts edificis de notable interès històric-artístic i arquitectònic; des de l'església visigòtica de Sant Francesc d'Araós, passant pel conjunt arquitectònic de la Força d'Àreu fins al Colomer i la Torre d'Alins, l'església de Santa Maria de la Torre, les ermites de Sant Quirc d'Alins, Sant Lliser de Virós, Santes Creus de Buira, ...
A més a més, la gran tradició muntanyenca de la Vall Ferrera, actualment aquesta potenciada per l'empresa Estació Integral de Muntanya Vallferrera, que proposa activitats com l'esquí nòrdic, les raquetes de neu, l'esquí de muntanya, .... tot perquè coneguis i gaudeixis de la vall en el seu estat més puro.Araós (913m.). Primer poble que trobem en entrar a la Vall Ferrera des de Llavorsí.
Des Araós, a part de gaudir del seu patrimoni arquitectònic, podem visitar l'ermita de Sant Francesc, d'origen visigòtic i l'església de Sant Esteve; podem iniciar diverses excursions, de les quals destaquem la que des Araós arriba per un antic camí de ferradura , degudament senyalitzat, a les Bordes de Virós (1.250m), bordes i ruïnes del qual es compta va ser l'antic Araós.
A les Bordes de Virós, durant la primavera i estiu, podem menjar el millor menjar a la brasa que el Joan i la Núria preparessin per a nosaltres mentre vam visitar l'ermita pre-romànica de Sant Lliser de Virós.
També podem accedir a les Bordes de Virós amb vehicle, per la pista forestal que surt a la dreta del mateix poble d'Araós, i des de les bordes, iniciar la descoberta del magnífic Bosc de Virós, de gran atractiu de natura i paisatge. A més, si ens interessa, es pot pernoctar al Refugi Gall Fer, al cor del Bosc de Virós, punt de partida per accedir a cims com el Cubil i el Mànega (2.515m).
Des d'aquesta mateixa pista, però a l'hivern s'accedeix a l'Estació Hivernal Virós-Vallferrera, que amb base en el Refugi Gall Fer ofereix la possibilitat de practicar l'esquí nòrdic, les raquetes de neu, l'esquí de muntanya, ... tot al cor del Bosc de Virós.
Una mica més amunt de Araós, es troba la Borda de Felip, antiga borda i avui únics habitants del poble de Besan, poble abandonat que podem visitar, partint de la mateixa borda i per un camí senyalitzat, després de fer una excursió de dos o tres hores. Camí de Besan, hi ha l'ermita de Sant Miquel, i al mateix poble, l'església de Santa Maria, que encara conserva al seu interior un enreixat de ferro producte del treball de les fargues locals i un paviment de còdols molt espectacular.
El següent poble, per la carretera L-510, és Ainet de Besan (1.008m.), Que té dos nuclis molt diferenciats, l'antic, a l'esquerra, semi-abandonat pel perill que suposaven els despreniments de roques i el nucli nou. En Ainet, podem passejar pels nombrosos carrerons del nucli antic i conèixer l'arquitectura dels pobles i nuclis de muntanya, els materials, l'ordenació, ...
Des Ainet de Besan, podem també accedir al Bosc de Virós per les Bordes de Buira i visitar l'ermita de Santes Creus de Buira, i no cal dir-ho, innombrables racons fantàstics del bosc.
Alins (1.048m.), Es la capital del municipi.
En Alins, hi ha la piscina municipal, que ens permetrà refrescar-nos després del passeig al turó de Sant Quirc, des d'on gaudirem d'una magnífica vista sobre el poble i de les impressionants muntanyes que l'envolten, d'entre les quals destaca el Monteixo amb els seus 2.905m d'alçada. A la porta de l'Ajuntament hi ha un espectacular mall de ferro de més de 600kgr., D'una antiga farga, únic vestigi que es conserva d'una indústria que va tenir gran importància en la vall. També val la pena passejar i caminar pels seus carrers i descobrir cases pairals, torres, colomars, pallers, ....
A la sortida d'Alins, a la dreta, té el seu inici la carretera, o millor dit, la pista que dóna accés als pobles de Norís i Tor, i accés a Andorra pel Port de Cabús, reconeguda ruta per 4x4 per les seves impressionants vistes i panoràmiques.
A Norís i A Tor, també podrem arribar a peu, pels itineraris senyalitzats pel Consell Comarcal del Pallars Sobirà, són però, excursions que requereixen estar en forma, una altra opció és l'excursió amb taxi 4x4 des Alins.
Continuant per la L-510, arribem a Àreu (1.220m.), Poble format per dos nuclis de població, l'antic, la Força, i el nucli nou i principal.
A Àreu, també hi ha una piscina pública, a més d'un complex poliesportiu.
A la Força, podem visitar l'església de Sant Feliu, amb un paviment de còdols molt treballat, i en Areu l'església de Sant Climent, amb la imatge romànica de la verge amb el nen procedent de l'església de Santa Maria de la Torre, gran església romànica situada entre Alins i Àreu, al marge dret del riu Noguera de Vall Ferrera.
Des Àreu, comencen moltes de les ascensions als cims més alts del Pirineu Català, la Pica d'Estats (3.143m.), El Monteixo (2.905m.), Baborte ...., però també és punt de partida de multitud i interessants passejades i excursions, el Pla i Port de Boet, al Pla de la Selva, el Bosc de Costuix, les Bordes de Rei, .... que faran els delícies de qualsevol.
A més a Àreu, podem visitar les instal.lacions de la Serradora d'Àreu, antic serradora, molí fariner i centraleta elèctrica que fins fa relativament poc proveïa de taulons, farina i llum el nucli d'Àreu

Aquesta es una petita introducció sobre el poble"áreu".